Textos

De l'exposició Pintures i dibuixos (1994)

Les pintures no són —o no haurien de ser— tan sols el resultat final d´un llarg procés. Són un estadi més de la constant recerca d´uns ideals artístics, estètics i personals que poden ser inassolibles. Les pintures són una mostra de la lluita i esforç de l´artista per trobar-se a sí mateix i mostrar-se amb autenticitat. A l´obra d'art hi ha, doncs, quelcom més que uns materials, uns continguts i una forma. És el que podem anomenar la vessant espiritual de l'art, citant el títol de Kandinski. En la seva intangibilitat, en la seva condició immaterial i voluble rau una elevada autoexigència.

El pintor desenvolupa els quadres per un camí que no és sempre el més fàcil.Els plantejaments inicials són estructures compositives i cromàtiques inestables, que decididament compliquen l'objectiu dparribar a un equilibri, una harmonia de la imatge on l'ull vulgui reposar i deixar-se emportar. Si volem contemplar amb calma l'obra acabada és perquè endevinam el triomf —tot i que pot ser efímer— en una lluita contra el caos, el desordre i la dissolució de la forma.

Com a pintor, Joan Mas es lliura emocionadament, però també amb delicada esma, a la reconstrucció de l'enigmàtic trencaclosques que constitueix, paradoxalment, la buida superfície immaculada de la tela en blanc o del paper encara buit. Certament, una pintura és un objecte, però —no tan sols— un objecte: té algunes qualitats que van més enllà. La pintura pot propiciar la reflexió, la introspecció i el diàleg, a través de la contemplació. Pot deixar que el silenci es pobli amb els sons provinents del nostre interior i que flueixin, tot produint una emoció especial. No sabrem exactament per què, però tal vegada es deu a l'existència d'una afinitat entre la pintra amb quelcom que roman al nostre interior, inaccessible i desconegut.

Sobre les pintures, 1996

Aquests quadres ens ofereixen l’oportunitat d’esguardar dins d’uns espais plens d’enigmes i endevinalles, la resposta dels quals no restarà clara en una primera observació.

Les obres exposades conviden a una llarga conversació silenciosa, a una meditada contemplació pas a pas, sense presses. Endevinam una llarga elaboració dels elements plàstics i no podem donar-nos per satisfets amb un cop d’ull ràpid. Podem sentir, de fet, la sensació de voler resseguir tot el complex i llarg procés de gestació de les imatges que ens mostren. Voldríem haver estat testimonis dels canvis experimentats pel treball en progrés.

En el procés de creació de la seva pintura es donen curioses antagonies i contradiccions. El pintor, però, les acara decididament i en fa part essencial del seu treball artístic. Podem sentir en cada obra la tensió latent entre l’espontaneïtat i la reflexió pausada, entre l’aspecte plaent de les pintures i la seva difícil gènesi, entre les suggerències figuratives i un context general abstracte que sembla anul·lar-les. I encara hi ha més pols oposats que lluiten obertament en cadascuna de les obres. Per això, en acceptar els extrems i fer-ne part del seu discurs plàstic, el resultat és enormement ric en tots els matisos intermedis. En aquest sentit no podem ser tan sols espectadors passius, sinó que ens cal implicar-nos en el secret conflicte que hi ha al mateix origen dels treballs que ara podem gaudir.

De l'exposició Realitats i ficcions (Palma, 1994)

L’exposició que ens presenta Joan M. Mas comprèn pintures i també alguns dibuixos, en general treballs recents que ens mostren l’evolució actual de la seva visió artística. Seleccionar els treballs que integren una exposició és una tasca complicada, perquè suposa triar una part d’un conjunt d’obra més ample, i marginar-ne una part igualment significativa, la qual romandrà visible únicament per al pintor.

Observant aquestes pintures assistim a la recerca d’una correspondència personal molt viva entre l’artista i els mitjans formals amb què s’expressa. A la indigestió visual de l’home occidental no respon amb una major recreació d’imatges recognoscibles, sinó amb una reacció oposada: una decidida tendència cap a la pintura pura, alliberada de contingut icònic, al menys en una primera lectura. En quadres anteriors encara apareixien aquestes imatges, o els seus vestigis, i en les pintures que ara podem contemplar podem seguir el rastre d’una gradual eliminació de referències figuratives en favor d’una expressió més lligada a la superfície pictòrica per sí mateixa. Els mètodes de treball de Joan M. Mas i la relació entre els elements externs a la seva pintura i aquesta mateixa són peculiars. Manté un arxiu gràfic on recull ordenadament una gran diversitat d’imatges catalogades. Abans, aquest repertori visual divers i estimulant era una motivació directa per a pintar i una font de referències. Extranyament, segueix considerant l’arxiu gràfic un element bàsic del seu mètode l’elaboració de pintura, però ara esbrinar el fil conductor del seu treball esdeve molt més complex i es troba amb unes correspondències molt més misterioses.

Algunes obres són el resultat dpuna acció impulsiva i espontània, però generalment les seves pintures acumulen successives sessions de treball i nivells plàstics complexos es superposen —com als processos geològics, els quals deixen informació al temps que n’esborren una part de la preexistent. Empenyen al pintor una gran varietat d’estímuls: fonts literàries i musicals, a part de les estrictament plàstiques. En conjunt, la seva personalitat artística ha esdevingut cada cop més sintètica: sap integrar impulsos molt diversos en una expressió coherent, bàsica i harmònica, la qual ens convida a llargues contemplacions de les seves pintures amb calma i quietud.

Ressons i remors (1996)

Joan M.Mas ens ofereix una exposició on predominen petits formats. Les dimensions reduïdes de la major part d’obres anuncien la intimitat i compromís del pintor amb la seva creació. La qüestió de l’escala no sembla condicionar el seu mètode d’execució; s’adverteix quelcom en comú entre els petits dibuixos en paper i les teles de dimensions majors. Sembla que seria difícil fer correspondre unes dimensions reals a una reproducció de les obres. L’espai, tot i que és present en essència en aquestes pintures, no hi és com una translació a escala natural, ampliada o reduïda, una part o el tot. N’és una sensació pura la que en roman, dels espais, de manera que el que és accessori s’ha obviat més que eliminat.

El viatge d’anada cap a una abstracció pot recórrer itineraris conceptuals molt diversos. Les fonts visuals en què s’inspira i les seves pintures han anat assolint una relació cada cop més complexa i imprevisible. Però, és possible posar-se al davant de la tela buida amb independència de l’entorn immediat? Cal entendre la creació artística a través d’un esforç de percepció més dinàmica. En comptes de basar-se en els resultats finals, caldria conèixer en profunditat, documentadament, el procés creatiu per sí mateix i les condicions que el determinen. Molt sovint, però, aquest procés és ple d’enigmes, fins i tot per al propi artista. I com més interrogants és capaç de plantejar-se, i major sigui la seva autoexigència, noves preguntes esperen torn per a rebre resposta. A aquesta exposició podem resseguir uns jocs relacionals entre pinzellades, entre colors adjacents; seguir el suggeriment de contemplar pausadament aquestes obres amb gammes cromàtiques riques en terres, vermells i grocs: colors que hi fan present la Terra. En d’altres ocasions, els blaus profunds limiten amb zones amples d’aquelles tonalitats terrestres, formant una mena d’insinuació del que un dels títols suggereix: territoris. Però si hi advertim alguna reminiscència o associació paisatgística o ambiental, és una percepció pròpia: estrictament parlant, no hi ha res a la tela que ens ho digui explícitament.

Al capdavall, pintar un quadre no és massa diferent de qualsevol procés dels que tenen lloc a la natura —o a la vida mateixa— en forma de conjunt de processos físics i químics. Els colors que ara veiem a la superfície, les textures i la resta d’elements de la imatge s’han fet amb uns materials que tenen una procedència concreta, i podríem resseguir tots els camins que han conduit a un moment donat cap a una particular conjunció que anomemam quadre, amb la mediació del pintor. Com un petit conjunt de procesoss geològics d’erosió, de transport, de sedimentació, la pintura esdevé quelcom que esborra part d’una informació al temps que n’aporta una de nova. Són sovint aquests processos elementals els que amaguen la veritat essencial, sempre fugissera. Una veritat que el pintor cerca amb afany, treballant en les seves pintures fins que cada color, cada traç, cada element en fi, sembli acabar en un lloc definitiu que s’ha d’excloure momentàniament de l’esdevenir dels canvis continus.